Volem dedicar la concentració d'aquest mes a unes dones molt oblidades que tenim el deure imperatiu de recordar, les dones víctimes de la transició. Una etapa d'una nova reinstauració borbònica sota la tutela del franquisme i beneïda per les forces que haurien d'haver reinstaurat la legal i legítima república. Van voler refrendar a les urnes de manera tramposa una clara traïció a tothom que va lluitar per defensar la República. Un període democràtic de drets i llibertats fins llavors desconegudes i pioneres, algunes més enllà de les fronteres de l'estat espanyol. I entre les conquestes més rellevants, la dels drets de les dones, fins i tot en una república assetjada per les armes dels colpistes.
L'any 1975 després de la mort del dictador tot estava més que lligat, dins i fora dels límits geogràfics de la nova monarquia constitucional. Un congrés de diputats franquista aplaudia un rei que lloava Franco, un monarca que s'ompliria les butxaques "campechanamente" mentre els "republicans juancarlistes" li permetien robar-nos durant dècades.
Una vegada més, van demanar germanor i concòrdia als perdedors de la guerra, als que encara eren vius i a les seves filles i netes. Mentre que els vencedors conservaven tots els seus privilegis impunement sense haver de retre comptes després d'haver vulnerat els drets humans i haver comès crims de lesa humanitat. Van dir a les represaliades, les torturades, les vexades, violades, empresonades, les exiliades, les sotmeses que havien de passar pàgina per la via de la por i el xantatge. La cínica consigna era evitar el vessament de sang i la condició era renunciar a la república, quan la violència desfermada la va causar el cop d'estat de l'oligarquia, l'Església i l'exèrcit. Quan aquesta violència, sàdica i assassina, va ser omnipresent en la posterior dictadura. Quan la transició va ser violenta i sagnant amb centenars i centenars de morts i ferits en l'haver de l'estat.
La Pia Farré arrossegada per la Policia Nacional.
La transició no va ser modèlica, ni cap exemple exportable com van inocular a l'opinió pública durant anys des del poder i des dels mitjans de comunicació, que venien la democràcia espanyola com jove, plena i forta. Una democràcia que no va jutjar la dictadura, ni va vetllar pels drets de les seves víctimes, era, i és, una democràcia feble i no mereixedora d’aquest nom. Després del 1975 van arribar anys de lluita pels drets de les dones als carrers contra el llegat de la dictadura i l'Església, per l’amnistia, el divorci, l’avortament, per la llibertat, contra el nacionalcatolicisme de profunda petjada, tan arrelat, que encara lluitem contra aquest. També anys de guerra bruta de l'estat i no només amb la violència policial i parapolicial, també amb la propaganda per criminalitzar i desarticular les lluites pels drets espoliats pel franquisme, laborals, socials, de la dona, veïnals, pels serveis públics, pels drets nacionals, pels drets LGTBIQ+... ara segons el poder era l'hora de les institucions i de la classe política, hora de delegar i confiar, l'hora del parany i l'engany. Avui continuem lluitant per aquests drets i contra la mateixa política que vol immobilitzar-nos i treure’ns del carrer, un espai que mai hem d'abandonar.
I mentre tot això succeïa les víctimes continuaven sent les mateixes, les lluitadores, les hereves de les lluites d'ahir, les que no van voler ni volien acotar el cap davant un període que havien esperat amb candeletes per rebre justícia i de nou tocava enfrontar-se a la decepció. Va ser un temps de desallotjar el carrer amb violència deixant morts, ferits, detinguts, empresonats, torturats. La repressió continuava i la consigna per la reconciliació i l'oblit feia que la societat assenyalés amb el dit de culpar a qui no volia rendir-se. Ara tocava mirar cap endavant a un únic horitzó marcat pels culpables i els seus protectors, pel bipartidisme. L'era de la protesta havia estat declarada morta i protestar podia costar-te la vida.
Avui tampoc toca rebel·lar-se, estem lligats i culpabilitzats per lleis com la dita mordassa. L’estat encara té por de la llibertat del i pel poble i ha normalitzat la seva violència disfressada d’estat de dret. Colpejar al cap un manifestant és correcte mentre bolcar un contenidor és un crim, fins i tot per a l’opinió pública que ha assumit que això és violència, que els objectes de vegades tenen més drets que les persones.
Com hem dit al principi volem dedicar aquesta concentració a les dones que van patir violència policial i dels grups feixistes que operaven a l'aixopluc de les forces policials i judicials. La triple A (Alianza Apóstolica i Anticomunista), Fuerza Nueva, el BVE (Batallón Vasco Español), el GAE (Grupos Armados Españoles), els Guerrilleros de Cristo Rey. Dones executades com Gladys del Estal d'un tret d'un Guardia Civil al clatell. Com la María José Bravo del Valle violada, torturada i assassinada pel Batallón Vasco Español amb només 16 anys. Com Yolanda González Martín assassinada per un grup de feixistes de Fuerza Nueva quan tenia 19 anys. Com la Salomé Alonso Varela morta per una bomba de Fuerza Nueva en un local freqüentat per joves d’esquerra i moltes més de les quals en parlarem. Avui tenim als hereus del franquisme i el feixisme asseguts als escons cobrant un sou que paguem totes les antifeixistes. Avui existeixen fundacions i grups de pressió que no haurien de ser legals que escampen l’odi i propaguen el feixisme, el racisme, el masclisme, la LGTB-fòbia i el fonamentalisme catòlic. Fruits enverinats de les branques d’un arbre ben podrit, que lluny de morir revifa any rere any.
La transició que ens va robar la república encara és defensada amb fermesa per molts estaments, que encara la consideren un model vàlid i lloable. Un model que va sostenir la corrupció franquista, que continua en l’ADN de l’estat espanyol. És impossible saber quan va començar i quan va acabar aquesta vergonyosa etapa, si és que ho va fer. Els crims de la transició són considerats fets aïllats, prescrits i sense opció a cap mena de justícia i reparació, són ficats al mateix calaix de l’oblit que tantes víctimes de crims de lesa humanitat, però les víctimes de la transició no tenen dret a ser catalogades com a tal.
A la mort del dictador tocava república, avui continua tocant república. En aquest mes d'abril que commemorem el 93 aniversari de la seva proclamació reivindiquem república de drets i llibertats, d'aquesta manera podrem fer justícia d'una vegada a totes les víctimes del franquisme i la transició, a totes les dones que van patir repressió. Fer-nos justícia.
NORMA MENCHACA GONZALO. 9/7/1976.
Uns feixistes de Cristo Rey van assassinar d'un tret al cap a Norma Menchaca Gonzalo durant el Dia de la Sardina, a Santurtzi (Bizkaia), en 1976.
Per Tulio Riomesta / La veu de la República.
Santurce, 9 de juliol de 1976, Franco ja portava gairebé un any mort, però la notícia no semblava haver arribat encara a moltes comissaries. Norma Menchaca Gonzalo, de 42 anys, va baixar de la seva casa amb diversos veïns per a celebrar el festiu «Día de la Sardina». Un dels seus 3 fills, Roberto Fernández, de 19 anys, es manifestava al carrer Capitán Mendizábal demanant democràcia i amnistia per als presos polítics antifranquistes. Roberto es va creuar amb la seva mare al carrer, li va dir: «Ves-te'n cap a casa que hi haurà desgavell».
Quan la policia carregava violentament contra els manifestants, van aparèixer uns guerrillers de Cristo Rey protegits per la policia, vestits de pescador arrentzale, camisa blava i mocador al coll. Tres feixistes van detenir a dos manifestants que portaven una Ikurriña, i els van lliurar als guàrdies civils d'un jeep. Els franquistes van obrir foc contra els manifestants, Norma va rebre un tir al cap i va caure ferida de mort. També van ferir de gravetat Sebastián Peña i José Unamuno. «Després que la meva mare caigués morta», recorda Roberto, «la gent els va perseguir, als feixistes, i es van refugiar a l'Ajuntament. La Policia Armada va envoltar l'edifici. A les 4 de la matinada un Land Rover de la guàrdia civil se'ls va endur".
Durant l'autòpsia, es va extreure del crani de Norma una bala del calibre 9, que li havia provocat una hemorràgia cerebral i un xoc traumàtic. El forense, obedient per a no molestar a l'autoritat, va escriure en el seu informe que la mort de Norma Menchaca s'havia degut «pel que sembla» al tret d'una arma de foc.
Roberto va haver d'anar a Portugalete per a dir-li al seu pare que havien matat a la Norma. Va ser terrible: "A la meva mare la van matar coneguts feixistes del poble, a un li deien el Chape. "Quan l'endemà de la defunció de la meva mare vaig anar a parlar amb el governador civil, el Chape sortia del seu despatx. Li vaig dir: 'Detingui-ho governador, que ell va ser un d’aquells que van matar a la meva mare'. Per poc no em deté a mi".
El lloc on Norma va caure es va omplir de flors i una gran manifestació va recórrer Santurtzi. Vuit capellans del poble van concelebrar el funeral. El dol per Norma va durar tres dies, fins i tot es va suspendre la processó de la Verge del Carme. La policia va prendre el poble, més de 2.000 antidisturbis es van desplegar pels carrers i van tallar les carreteres. Quan Roberto va ser a l'hospital on havien dipositat el cos de la seva mare després de l'autòpsia, li van dir que la guàrdia civil havia ficat el cadàver en un furgó per a enterrar-la en el cementiri a correcuita, en secret, sense autorització, i sense demanar permís als familiars de la Norma. Durant molt de temps, no van saber amb seguretat quina era la tomba en la qual havien de dipositar les seves flors. Quan Roberto va ser al jutjat per a veure els informes sobre la mort de la seva mare, un funcionari li va dir que havien desaparegut misteriosament.
Mai es va detenir l'assassí, ni es va saber oficialment a quin grup pertanyia. El Jutjat d'Instrucció número 5 de Bilbo va obrir diligències per la mort de Norma, però poc després van ser sobresegudes, «al no aparecer elementos suficientes para acusar a determinada persona como autor, cómplice o encubridor del delito perseguido». Les autoritats franquistes es van desinteressar, i van fer més aviat poc per buscar als responsables de l'homicidi.
Des de llavors, el marit de la víctima, Luis Fernández Presa, i els seus 3 fills, José Luis, Roberto i Margarita, han intentat per tots els mitjans que es reconegués oficialment que Norma Menchaca va morir en un acte terrorista. Però l'Estat negava que el cas estigués dins dels supòsits que preveu la Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme. La família es va dirigir als grups polítics bascos, però només Esquerra Unida els va donar suport recorrent davant l'Audiència Nacional.
En 2006, el Tribunal Suprem va reconèixer la condició de víctima del terrorisme a María Norma Menchaca Gonzalo, donant-li la raó a Roberto. «I tot ha estat», diu, «gràcies a la labor de Koldo Usín, exparlamentari basc d'Esquerra Unida, i de l'advocada Virginia Díaz. Ells van tenir clar des del principi que la meva mare tenia el mateix dret a ser reconeguda com a víctima del terrorisme que una persona assassinada per ETA o morta l'11-M». L'Audiència Nacional ja havia sentenciat en 2002 que Norma Menchaca havia de ser considerada víctima del terrorisme conforme a la Llei de Solidaritat amb les Víctimes.
El que Roberto va viure s'assembla bastant al que van sofrir moltes altres famílies, des de la mort del dictador fins el 1979, més de 40 persones van morir mentre participaven en manifestacions polítiques o laborals. La xifra ascendeix gairebé al centenar si s'inclouen els que van ser blancs de la munició oficial en controls policials o en accions molt pròximes al terrorisme d'Estat. Durant l'"exemplar transició" va haver-hi molts casos semblants al de la Norma Menchaca.
Font:
https://nuevarevolucion.es/norma-menchaca-asesinada-por-los-guerrilleros-de-cristo-rey-en-1976/
MARÍA LUZ NÁJERA JULIÁN. 24/1/1977.
María Luz Nájera Julián (Madrid, 22 de novembre de 1956 – 24 de gener de 1977). Veïna del barri d'Albereda d'Osuna, Madrid. Estudiant universitària en tercer curs de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Complutense.
Madrid el dilluns 24 de gener 1977 és un formiguer de manifestacions i accions de protesta, sobretot universitàries, contra l'assassinat, el dia anterior, d'Arturo Ruiz per membres de bandes feixistes que campen al seu antull per la ciutat sota el mantell policial.
Més de 115.000 persones van participar en les mobilitzacions. L'aturada en les universitats madrilenyes va ser pràcticament total, més de 100.000 estudiants van secundar-les i més de 30.000 van participar en assemblees i concentracions.
Després del desallotjament de la facultat de Dret de la Complutense, realitzat per la policia sobre dos quarts de dotze del matí, llançant bombes de fum a l'interior del centre, els estudiants es van dirigir en manifestació cap a la Moncloa, el carrer Princesa i a la Plaza de España, pel camí individus de paisà, d'extrema dreta i armats, igual que el dia anterior, van agredir a manifestants. La manifestació arriba a la Gran Vía, on la policia com era costum intentava dissoldre les protestes amb extrema violència. Les manifestacions es multipliquen per tota la zona centro de la ciutat: plaza del Callao, glorieta de Bilbao, d'Alonso Martínez, carrer de San Bernardo, carrer Alberto Aguilera.
Hi ha diversos ferits en les manifestacions: Francisco Galera, de vint-i-un anys, amb traumatisme cranial, commoció cerebral i fractura del temporal esquerre. Pronòstic greu. Amb lesions lleus van resultar: J. S. Sánchez, de divuit anys; P. Llastra, de dinou; A. Izarra, de disset; L. Fernández, de 48; M. E. Moreno, de dinou, V. Huezzman, de vint; L. G. García, de dinou. Tots ells van ser assistits a la casa de socors del Centre; en el centre sanitari de San Bernardo van internar a M. M. Avilés, de vint-i-tres anys, i a J. Bárquez, també de vint-i-tres anys, els dos amb pronòstic lleu.
A la Gran Vía, a la cantonada amb el carrer dels Llibreters, un pot de fum disparat per la Policia va anar directament al cap a Mari Luz, provocant-li un traumatisme cranial a la regió parieto-occipital dreta, amb fractura múltiple de la volta cranial. Els seus companys la van portar a la clínica de La Concepción, on va ser ingressada en coma. La ferida va ser mortal.
Un dels joves que van recollir el cos ferit de Mari Luz va informar al diari El País, que volia sortir al pas d'unes certes versions: «Estàvem un grup. Va arribar a prop un cotxe de la policia. Va baixar un policia armat. Va disparar un arma. Jo vaig sentir que alguna cosa passava al costat del meu cap. Llavors va caure la noia, de cara al terra. Va poder ser un pot de fum, però no va haver-hi fum.» A boca de canó!
L'endemà s'obre la vetlla per a la família i un reduït grup d'afins, en l'Institut Anatòmic Forense, al carrer de Santa Isabel, es registraran moments de tensió i indignació, sobretot quan es veu el rostre totalment desfigurat de Mari Luz per l'impacte, que seria tapat amb un mocador. A la porta es recrimina obertament als policies que custodien l'entrada i es protesta contra el ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, i contra el govern en general, als qui es qualifica de responsables de la mort de la jove.
No hi ha classes en les Universitats, els rectorats de l'Autònoma i Complutense de Madrid han decidit suspendre les classes. El rectorat de la Complutense ha comunicat que, «en senyal de protesta pels successos produïts i com a manifestació de dol per la defunció de la senyoreta María Luz Nájera, alumna d'aquesta». I el rectorat de la Universitat Autònoma, com a testimoniatge de condolença i solidaritat amb l'altra Universitat madrilenya, va decidir suspendre les classes per a avui i reunir la junta de govern en sessió extraordinària per a decidir sobre la represa de les classes.
El cadàver de María Luz va partir a la tarda cap al cementiri de Barajas, un quilòmetre abans del cementiri es detindrà el furgó, on el fèretre serà pres per amics i companys per a portar-lo a coll. Més de 3.000 persones acompanyen aquest darrer passeig, entre crits contra la policia i el govern i amb un immens aplaudiment d'homenatge que mai arriba a la seva fi, també es canta La Internacional. Al llarg del recorregut es podien veure un munt de crespons negres a les terrasses dels habitatges en senyal de dol.
Tenia 20 anys. Cap policia va pagar per l'assassinat de Mari Luz Nájera. Impunitat total.
Font:
https://loquesomos.org/transicion-sangrienta-45-anos-del-asesinato-de-maria-luz-najera-julian/
DOLORES GONZÁLEZ RUIZ. 24/1/1977.
Volem incloure a la Dolores González entre aquest grup de dones assassinades, encara que no li van poder llevar físicament la vida. Ho fem per la seva terrible història que va començar el 1969. La Lola com a estudiant de dret, va estar sempre lligada als moviments antifranquistes. Al gener de 1969 va ser detinguda al costat del que llavors era el seu nuvi, Enrique Ruano, per la Brigada Político Social franquista. Tots dos acabaven de sortir d'una reunió. El cas de Ruano és tristament conegut per tots. Després de ser torturat durant tres dies, va ser assassinat llençant-lo pel forat d'una escala, des d'un tercer pis. La policia de l'època ho va qualificar de suïcidi, i així ho va estendre també la premsa franquista.
Lola González i Enrique Ruano
Després de la pèrdua del seu nuvi, la Lola va continuar recuperant-se i militant al Partit Comunista d'Espanya (PCE), que va continuar sent il·legal fins a bastant després de la mort de Franco. Allà va conèixer a un altre advocat i militant comunista, Javier Sauquillo, amb el qual es va casar.
La vida li tenia preparat a la Lola altre cop. El gener de 1977, ella i el seu company treballaven en un despatx d'advocats laboristes vinculat al sindicat, llavors clandestí, de Comissions Obreres. Durant les setmanes prèvies al 24 de gener va haver-hi una gran vaga de transports, que va acabar desarticulant la que anomenaven màfia franquista del transport. També es van succeir diversos assassinats de joves manifestants per part de la policia (...).
Tres joves vinculats amb corrents neonazis, falange i d'extrema dreta van acudir la nit del 24 de gener al despatx del número 55 del carrer Atocha. Estaven buscant a Joaquín Navarro, Secretari General del Sindicat de Transports de CCOO a Madrid, líder de la vaga del moment. Navarro acabava d'abandonar el despatx, i com que no van trobar-lo, els assassins van col·locar contra la paret als advocats i els van metrallar a frec de roba. Tres lletrats, Enrique Valdelvira, Luis Javier Benavides i Serafín Holgado, i l'administratiu Ángel Rodríguez Leal, van morir a l'acte.
Lola González, que en aquests moments estava embarassada, va quedar greument ferida al costat del seu marit, Javier Sauquillo, que moriria l'endemà. També van quedar greument ferits Luis Ramos, Miguel Sarabia i Alejandro Ruiz Huerta (...)
Els que van conèixer la Lola després de l'atemptat recalquen que va trigar anys a recuperar-se físicament, però que va quedar psicològicament afectada per a tota la vida. Margot Ruano, la seva amiga i germana del seu primer nuvi, Enrique, va reconèixer en l'homenatge que se li va fer a Madrid després de la seva mort, que en una ocasió Lola li va dir: "En el transcurs de la meva vida m'han desbaratat els meus somnis".
Durant els següents anys va passar llargues temporades a Cantàbria, al costat de la família de la seva mare. Després de perdre al seu marit i que l'atemptat li fes avortar, Lola no era capaç de retenir el menjar. Va arribar a pesar 30 quilos. (...)
Desgraciadament, un càncer de pulmó se la va emportar prematurament, amb 68 anys, un gener. El funest mes de gener que va marcar la seva vida massa vegades.
Font:
Poema dedicat a Lola González Ruiz.
Era ella osadía de vida
que cae y se levanta,
que es derribada y se alza
de nuevo. Desde el barro
se alza y sobre su debilidad
trepa encaramada a sí misma.
Lola es su altura,
erguida en sus resurrecciones,
que fueron y seguirán siendo
aun después de su partida.
________________
Francisco Javier López Martín
Enterrament de l'Elvira Parcero Rodríguez
ELVIRA PARCERO RODRÍGUEZ. 12/4/1978.
El diari El País, en un article titulat "Manifestant gravíssimament ferida a Vigo", publicat l'11 d'abril de 1978, donava compte del succés: "Elvira Parcero Rodríguez, de vint-i-un anys, va resultar amb lesions greus després de la primera càrrega efectuada per la Policia Armada al carrer de José Antonio, en dissoldre una manifestació de treballadors d'Ascón, que moments abans havien celebrat una assemblea, segons informa l'agència Efe. La jove va ser recollida per la doctora Cruces, a les vuit de la tarda d'ahir, i traslladada a la residència Almirall Vierna, on el seu estat va ser qualificat de crític. Ingressada en la unitat de vigilància intensiva se li han efectuat diversos electroencefalogrames, el resultat dels quals és el següent: «La ferida no presenta senyals de violència externa, si bé encara és aviat per a emetre un dictamen mèdic sobre aquest tema. Ha estat donat part al jutjat i del cas s'ha fet càrrec el mèdic forense.»
L'agència EFE recollia així la notícia del seu enterrament: "Unes mil cinc-centes persones han assistit avui a l'enterrament de la jove Elvira Parcero Rodríguez, de 21 anys, morta ahir en la residència Almirall Vierna. La jove va ser recollida sense coneixement en el transcurs d'una manifestació dels treballadors de «Ascón», encara que segons ha revelat l'autòpsia, les causes de la seva mort han estat naturals, ja que el seu cos no presentava cap signe de violència.
Elvira era treballadora de l'hospital POVISA, com la seva germana Elisa, i aquest dia anaven totes dues al seu centre de treball per participar en una assemblea, quan es van trobar amb una manifestació: "De sobte, els policies van començar a tirar molts trets i vam tractar d'escapar corrents", va dir la seva germana. Quan fugien l'Elvira va caure, algunes versions diuen que colpejada per una porra policial, altres que va ser colpejada per un pot de fum. Només va poder demanar auxili a la seva germana que va declarar, recordant aquella tarda: "Va ser horrible, perquè la gent que va voler ajudar-nos també va rebre cops de la policia".
Font:
https://nuevarevolucion.es/elvira-parcero-rodriguez-una-victima-viguesa-de-la-transicion-sangrienta/
https://nuevarevolucion.es/elvira-parcero-rodriguez-unha-vitima-viguesa-da-transicion-sanguenta/
https://efs.efeservicios.com/foto/entierro-elvira-par
AGURTZANE ARREGI LETAMENDI. 2/7/1978.
Agurtzane Arregi Letamendi era natural d'Arrasate, però vivia en Urruña i treballava en una botiga de roba. Tenia 38 anys i era mare de dues filles i un fill de 13, 11 i 9 anys. Agurtzane estava casada amb Juan José Etxabe Orobengoa, Haundixe, que havia estat detingut el 1960 per la guàrdia civil per realitzar unes pintades amb la inscripció «Gora ETA». Alliberat als 2 anys, va col·locar una bomba al costat d'una residència de Franco. Exiliat a França, a la seva tornada va destruir una làpida franquista de 1939 dedicada als «Caídos por Dios y por España». Posteriorment, es va acostar al Partit Socialista Basc (ESB, Euskal Sozialista Biltzarrea).
El 2 de juliol de 1978 en Saint-Jean-de-Luz, el Batalló Adolf Hitler de la Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista) va perpetrar l'assassinat que va posar fi a la vida d'Agurtzane. "Arregi va ser assassinada per 17 trets i Etxabe va resultar ferit amb 18 impactes de bala en l'estómac, el ventre, el fetge, els braços i les cames", detalla el relat embastat per l'associació Pro Drets Humans, Argituz. Els membres de la Triple A no van prémer el gallet fins que el matrimoni va romandre a l'interior del seu Peugeot 604, "tots dos eren diana i a tots dos els van disparar", narra el llibre.
Cinc dies més tard, el 7 de juliol, els familiars van poder portar a Arrasate el cos sense vida d'Agurtzane. Milers de persones es van acostar per a acomiadar-la en el funeral que es va oficiar en la parròquia de San Juan. "La família no ha tingut ni veritat, ni reconeixement oficial de l'Estat, ni indemnitzacions, ni justícia. El seu primer reconeixement oficial com a víctima va ser atorgat pel Govern Basc, 44 anys després de l'assassinat".
L'octubre de 1975 el cunyat d'Agurtzane, Iñaki, havia estat assassinat pel Batallón Vasco Español. Va rebre 18 bales a l'esquena.
Fonts:
https://www.noticiasdegipuzkoa.eus/gipuzkoa/bertan/2022/11/06/homenaje-44-anos-despues-6197549.html
https://www.lavozdelarepublica.es/2023/11/en-kanpazar-guipuzcoa-terroristas.html
CARMEN LÓPEZ SÁNCHEZ. 26/5/1979.
Nota dels seus companys de militància.
Ana solia repetir: "Els joves espanyols són rebels per naturalesa. Estimen la llibertat i ningú podrà impedir mai que lluitin. Ara intenten enrotllar-los amb això de la droga, però no ho aconseguiran. Molts intel·lectualistes es creuen que ser rebel és drogar-se o asseure's en una taula a escriure "Això està malament", però després no fan res per evitar-ho. Són rebels només de boca. Ana era, i és, Carmen López Sánchez, morta el passat 26 de maig de 1979 en un enfrontament amb la guàrdia civil a la província de Terol, en unió del seu company Raúl Calero Arcones.
Ana era el prototip de la dona rebel espanyola. Rebel contra la injustícia social: havia nascut en una família de treballadors; rebel contra la marginació de la dona; sempre va sol·licitar ser tractada com la resta dels seus companys i companyes; rebel contra la manipulació ideològica: sempre que podia estudiava i procurava mantenir els seus coneixements al dia. Havia estudiat el batxillerat complet, al mateix temps que treballava, però quan podia haver ingressat a la Universitat va decidir treballar com una obrera a la fàbrica INTELSA, de Getafe. Ana estava embarassada de quatre mesos, això va ser un obstacle perquè continués combatent.
Amb la ploma i el fusell sempre la primera.
Carmen López Sánchez s'integra en la llarga tradició de les dones comunistes espanyoles com Aída Lafuente, Elena Odena, Manuela Sánchez, etc. Totes elles mortes en combat amb les armes a la mà.
Font: http://www.presos.org.es/index.php/2021/05/26/en-el-42-aniversario-de-las-muertes-de-los-guerrilleros-raul-calero-arcones-y-carmen-lopez-sanchez-recuperando-documentos-historicos/
Enterrament dels "grapos" morts al cementiri de Terol. Per Carlos Hernández.
Al voltant de les set de la tarda del diumenge van ser enterrats, en una cerimònia íntima i envoltada de la major discreció, en el cementiri municipal d'aquesta ciutat els membres del GRAPO Raúl Calero Arcones i la seva companya María del Carmen López Sánchez, morts en l'enfrontament amb la patrulla del centre operatiu de la Guàrdia Civil dissabte passat.
Els cadàvers van rebre sepultura en terra de beneficència en el sector denominat Verge dels Desemparats. A l'enterrament va assistir la mare de la jove morta, arribada expressament des de Madrid en unió d'altres familiars.
GLADYS DEL ESTAL. 3/6/1979.
El 3 de juny de 1979 el guàrdia primer José Martínez Salas va disparar un tir a boca de canó al cap de Gladys del Estal, activista ecologista donostiarra, en un festival antinuclear i pacífic que s'estava celebrant a Tudela.
L'acte de Tudela s'emmarcava en una protesta internacional antinuclear organitzada a tot el món el 3 de juny de 1979. El festival —que tenia tots els permisos en regla— va discórrer amb relativa normalitat al matí, malgrat els forts controls policials. Però a primera hora de la tarda, quan milers de persones es trobaven gaudint de la sobretaula, nombrosos efectius armats de les forces de seguretat van irrompre en la zona festiva realitzant càrregues indiscriminades, per la qual cosa la marxa contra el polígon de tir de les Bardenas va ser suspesa.
Algunes persones es van asseure en el pont del riu Ebre a manera de protesta, entre elles Gladys del Estal, i va ser llavors quan diverses patrulles de la guàrdia civil la van emprendre a cops i un d'ells va matar a l'ecologista d'un tir.
Filla de refugiats de la guerra, Del Estal estava plenament implicada en els moviments ecologistes i veïnals en el barri donostiarra que la va veure créixer, Egia. La seva mort va suposar una catarsi en un País Basc horroritzat per la violència policial dels últims anys. La crida a la vaga general duta a terme pel consistori de Tudela —governada pels socialistes— va ser àmpliament secundada a Navarra i altres territoris bascos. A Donostia, després del funeral de l'activista va haver-hi importants disturbis, així com a Pamplona i altres localitats.
Gladys tenia 23 anys quan la van matar, vivia en el barri de Egia de Donostia, i era programadora informàtica. Pertanyia al Grup Ecologista de Egia i als Comitès antinuclears d'Euskal Herria.
Dos anys després, el 1981, el guàrdia civil José Martínez Salas, assassí de Gladys va ser jutjat en l'Audiència de Iruñea "en un procés ple d'irregularitats i condemnat a 18 mesos de presó com a autor responsable d'un delicte d'imprudència temerària amb resultat de mort". No va trepitjar la presó.
Segons ha pogut saber la revista Argia, tan sols dos mesos després d'haver estat sentenciat, el guàrdia civil va rebre una condecoració per part del Govern espanyol de Leopoldo Calvo Sotelo. Martínez Salas va ser condecorat amb l'Orde del Mèrit del Cos de la Guàrdia Civil en la seva categoria de Cruz amb distintiu blanc conforme una resolució datada el 15 de febrer de 1982. El 1992 va rebre una altra Creu —al mèrit militar—, per la qual el llavors ministre d'interior José Luis Corcuera va haver de donar explicacions en el Congrés dels Diputats, dient que el guàrdia civil ja havia complert condemna i estava "rehabilitat".
Durant aquest temps Gladys Del Estal ha estat recordada per grups ecologistes i antimilitaristes anualment, tant a la Ribera navarresa com al parc d'Egia popularment dit Gladys-Enea.
Gladys assassinada per la Guardia Civil.
Fonts:
https://www.elsaltodiario.com/violencia-policial/asesinato-ecologista-gladys-estal-premio-condena
https://arainfo.org/la-memoria-de-gladys-del-estal-sigue-muy-viva/
SALOMÉ ALONSO VARELA. 14/7/1979.
Salomé Alonso Varela, víctima del terrorisme d'extrema dreta.
El catorze de juliol de 1979, una bomba va explotar poc després de la mitjanit al cafè El Parnasillo al barri de Malasaña a la ciutat de Madrid. Lloc de reunió de joves «esquerrans», alguns afiliats al PCE, va ser atacat pel comando terrorista del Frente de la Juventud, format Rafael Alfredo Gómez i Ramiro Alejandro Rodríguez perquè el local era freqüentat segons les seves paraules per: «Marxistes, anarquistes i drogoaddictes».
L'artefacte de diversos quilos de goma-2 va matar a Salomé i va ferir a una desena de persones. La jove assassinada no era militant del PCE ni el seu marit, Jesús Cañado, advocat laborista que treballava en un despatx madrileny.
Els exmembres de Fuerza Nueva volien desestabilitzar el sistema i forçar amb les seves accions violentes una intervenció militar atacant de manera indiscriminada a tots aquells sospitosos de ser «marxistes».
Salomé era natural de A Coruña i tenia 28 anys.
Font:
https://revistas.uned.es/index.php/ETFV/article/view/37811/28198
VICTORIA ARRANZ SARIZ. 8/12/1979.
El vuit de desembre de 1979, Victoria Arranz de 64 anys i el seu marit van ser víctimes de les flames d'un incendi provocat contra la seu del MCCL, Moviment Comunista de Castella i Lleó, a Valladolid, on treballava Doris Benegas. El matrimoni vivia just damunt del domicili del partit i no van poder fugir a temps per a salvar-se.
L'acció va ser reivindicada pel Comando antimarxista mitjançant una trucada a Ràdio Popular de Valladolid: «Preste atención. El incendio de la sede del Movimiento Comunista ha sido efectuado por un comando antimarxista. Continuarán este tipo de acciones. ¡Viva Franco! ¡Arriba España!». La Prefectura Superior de Policia va obrir en el moment diligències, però es van arxivar al cap de poc i mai es va arribar a detenir als autors de l'atemptat.
Setmanes abans d’aquest atemptat a Valladolid van aparèixer un gran nombre de pintades feixistes, en les quals s'insultava greument i s’amenaçava algunes persones vinculades al Moviment Comunista .
Doris Benegas va ser intimidada dies abans de l’atemptat per ultres armats amb garrots. Aquestes amenaces estaven relacionades amb el fet que Benegas havia exercit com advocada en l’acusació particular contra feixistes que havien colpejat impúnement manifestants d’una mobilització d’esquerres a Valladolid.
Fonts:
https://revistas.uned.es/index.php/ETFV/article/view/37811/28198
ANA TERESA BARRUETA ÁLVAREZ. 9/1/1980.
Ana Teresa Barrueta va ser assaltada a uns 200 metres de la casa familiar, al barri de Sangroniz (Loiu), a 12 km de Bilbo quan tornava al seu domicili després d'assistir a classes de perfeccionament d'euskera en una ikastola de Sondica. El seu cos va ser descobert a les 10 del matí en un esbarzerar per uns veïns de la víctima. Estava nua, presentava signes de violència i abusos sexuals. Havia estat violada, salvatgement torturada i assassinada. Les robes havien estat escampades pels voltants i en el cadàver s'apreciaven diverses ganivetades i senyals de maltractaments amb signes d'haver forcejat amb els seus agressors, tres homes.
Ana Teresa Barrueta treballava en el servei domèstic. El dimarts, com tots els dies laborables, va acudir a classe. En sortir de la ikastola, sobre les 9 de la nit, va prendre l'autobús que la deixava al costat d'un camí pel qual es dirigia fins al baserri familiar. En aquest trajecte va ser assaltada pels seus agressors. La seva mare va ser contundent: «El succeït a la meva filla no li desitjo ni a un animal».
La seva mort la va reivindicar els GAE, Grupos Armados Españoles, una organització terrorista franquista que va actuar a Euskal Herria durant la transició. Un col·laborador policial, Rogelio González Merino, va detallar les connexions policials del Batallón Vasco Español (BVE) amb els GAE, Fuerza Nueva i la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista). Cap dels assassins va ser processat. Aquest mateix grup va dur a terme una matança de grans dimensions, 10 dies després en Alonsotegi, en col·locar un artefacte al bar Aldana provocant 4 morts i 10 ferits. «Luchamos por la unidad de España», van assenyalar en el comunicat llegit a un diari.
L'Oficina de Víctimes del Terrorisme del Govern basc de 2010 va comunicar que els GAE, BVE, i la Triple A, eren grups d'extrema dreta «que actuaven amb un important nivell de tolerància, quan no de complicitat amb sectors dels aparells policials i repressius de l'estat espanyol. Grups d'extrema dreta i de les forces de seguretat de l'Estat, encara pendents de democratitzar, van sembrar el terror en sectors sociopolítics bascos, normalment de l'esquerra i nacionalistes. Els 74 actes terroristes d'aquests grups, a més de provocar importants danys materials i personals, van causar 66 víctimes mortals entre 1975 i 1990, 6 d'ells van ser realitzats pels GAE. Però només en 33 casos es van obrir diligències judicials, dels quals només 17 van acabar amb una sentència ferma.
Gairebé la totalitat de les manifestacions per les nombroses agressions sexuals perpetrades per elements d'extrema dreta, van ser reprimides violentament per les forces de seguretat espanyoles, provocant ferits. Després de la mort d'Ana Teresa Barrueta, una jove de Bilbo va estar en coma a conseqüència de l'acarnissament de la càrrega policial. Davant la falta de resultats per la Guardia Civil sobre la mort d'Ana Teresa, es va crear una Comissió de Recerca Popular que, immediatament, va ser acoquinada. L'advocada feminista Ana Ereño, una de les participants de la Comissió va sofrir una violació de domicili en el seu pis del Casc Vell de Bilbo, i va aparèixer una pintada amenaçadora «Marxista. Truja. Et violarem», signat per Fuerza Nueva.
Uns mesos després, la jove de 16 anys Maria José Bravo va ser violada i assassinada pel BVE. El seu company, Javi Rueda, va resultar ferit de gravetat. Diversos grups polítics bascos van donar llum a un comunicat conjunt en el qual es deia: «Des de fa algun temps, la dona a Euskadi ha patit un estat de psicosi motivada per les freqüents i reiterades violacions, agreujades pel fet que els violadors són membres de les Forces d'Ordre Públic, que fan ostentació de les seves armes».
Aquelles agressions sexuals van quedar impunes, malgrat que els seus autors van ser, a vegades, identificats. El mantell de la impunitat, les amenaces, intimidacions, van provocar que les víctimes del tardofranquisme callessin la seva tragèdia. Les denúncies van ser únicament la part superior d'un iceberg que avui continua ocultant la seva porció més gruixuda. Actualment, el nom d'Ana Teresa Barrueta apareix en el llistat de l'Informe fet pel Govern Basc sobre víctimes de Vulneracions de Drets Humans derivats de Violència de Motivació Política.
Font:
Atemptat Bar Aldana 1980
MARÍA PAZ ARMIÑO BARÓN. 20/1/1980.
Una nova acció de l'extrema dreta es va cobrar la vida de quatre persones: l'atemptat d'Alonsotegui contra el bar Aldana, punt habitual de reunió dels nacionalistes d'Alonsotegui. La nit del vint de gener, una bomba de sis quilos de goma-2 va destruir el local, provocant l'explosió dels tancs de gas del bar, a més de l'esfondrament del primer i segon pis de l'edifici. L'atemptat va posar fi a la vida de Liborio Arana, Pacífico Fica, María Paz Armiño i Manuel Santacoloma. Tots eren militants o simpatitzants del PNB, partit en què també militaven els amos del local, el matrimoni format per José Ángel González i Garbiñe Zarate. La parella va resultar ferida en l'atemptat, igual que altres vuit persones, algunes d'elles de gravetat. Entre els veïns que van acudir a auxiliar a les víctimes va estar el llavors lehendakari Iñigo Urkullu, qui sol prestar el seu suport als familiars en els actes de record de l'atemptat.
L'atac va ser reivindicat pels GAE en una trucada telefònica a El Diario Vasco i aquest mateix dia van enviar un comunicat als mitjans per a justificar l'acció.
Per a encarregar-se de les recerques oficials, va arribar a Bilbo el director general de la Policia Nacional, José Sainz. Poc temps després el cas va arribar a un punt mort i el jutjat número 4 de Bilbo va arxivar la causa per l'atemptat.
Molts familiars i alguns membres del PNB van qüestionar la recerca i es van queixar de la falta de resultats. En 2015, el documental, Aldana 1980. Explosió de Silenci, va intentar respondre a molts dels interrogants de l'atemptat.
Font:
https://revistas.uned.es/index.php/ETFV/article/view/37811/28198
YOLANDA GONZÁLEZ MARTÍN. 1/2/1980.
Yolanda González tenia 19 anys quan va ser segrestada per un comando de "Fuerza Nueva", el partit del feixista espanyol Blas Piñar, una de les organitzacions ultradretanes que actuaven amb total impunitat durant la Transició espanyola. La nit del primer de febrer de 1980, quatre dels seus integrants van anar a buscar-la al seu domicili, un pis humil com tots els del barri obrer d'Aluche (Madrid). Yolanda va ser segrestada, torturada i assassinada amb diversos trets al cap per Emilio Hellín, el seu assassí confés. El seu cos va ser abandonat en una cuneta de la carretera de San Martín de Valdeiglesias.
Yolanda González, filla d'immigrants castellans, va néixer el 1961 a Deusto; militant de les Joventuts Socialistes d'Espanya des dels 16 anys –va promoure una vaga de braços caiguts en el col·legi de monges en què estudiava en protesta per la matança del 3 de març de 1976 a Vitòria–, als 18 va ingressar en el trotskista Partit Socialista dels Treballadors i en aconseguir la majoria d'edat, el 1978, es va independitzar i es va traslladar a Madrid (...). En la capital, compaginava els seus estudis de formació professional en electrònica amb un actiu lideratge estudiantil i treballs eventuals com a empleada de la llar.
1980 va començar amb una prolongada agitació estudiantil les reformes educatives del govern de la Unió de Centre Democràtic (UCD) d'Adolfo Suárez en la qual Yolanda, membre de la Coordinadora d'Ensenyaments Mitjans, exercia un paper preponderant que l'havia fet caure en el radar de l'ominosa Brigada Político-Social policial del franquisme, que no seria totalment desmantellada fins el 1981. I, per tant, objectiu de les bandes d'ultradreta i parapolicials infiltrades en les organitzacions estudiantils d'esquerra i forces de xoc i assassines en les nombroses manifestacions i algarades que se succeïen.
El seu brutal assassinat va ser respost de manera immediata amb la mobilització popular, realitzant-se assemblees en tots els centres d'estudis i una vaga general de l'ensenyament el dia 5 de febrer convocada per la Coordinadora d'Estudiants. Moltes van ser les mobilitzacions que es van fer per Yolanda, que no van cessar fins a aconseguir la detenció, el processament i la condemna dels autors i instigadors del crim. Encara que la lluita per la justícia per a Yolanda no va acabar, començava.
Els llargs tentacles del crim polític, del tràfic d'influències, dels interessos espuris va retornar al carrer al seu assassí, Emilio Hellín, només cinc anys després, el 1995, després d'haver complert 14 dels 43 anys de la seva condemna, en els quals fins i tot se li comptabilitzaven els tres anys d'escapolit... el nul pudor de la política entesa de la pitjor manera, la que, en tercer grau penitenciari, li va permetre crear una empresa, New Technology Forensics, especialitzada en peritatge informàtic criminal i contractar amb governs centrals i autonòmics, assessorant el Servei de Criminalística de la Guardia Civil, impartint cursos de formació a la Guardia Civil, Policía Nacional, Ministeri de Defensa, Ertzaintza i Mossos d'Esquadra, i treballant en recerques judicials de terrorisme i delinqüència.
Hellín va estar refugiat a Paraguai, protegit per la dictadura d'Alfredo Stroessner. Al govern de González, al seu ministeri d'Afers exteriors i a la judicatura espanyola no els va quedar més remei que deixar de mirar per a un altre costat, com solien fer des que va fugir, i mirar on assenyalava el "Jo Acuso" d'Interviú i van haver de demanar l'extradició del miserable. Hellín no va tenir empatx a concedir-li una entrevista a la corresponsal d'Interviú a Colòmbia, Concha Minguela, durant el seu viatge amb avió de tornada al "trullo" patri, escortat i vigilat per "maderos" espanyols; en les seves declaracions "no mostrava un àpex de penediment. Va dir que va fer el que havia de fer", recordava el germà petit de Yolanda, Asier González.
La notícia va commocionar familiars, amics, antics companys de militància de Yolanda i a tots els que ens indigna que els assassins del Franquisme i la Transició caminin lliurement pels carrers. Els seus crims encara gaudeixen d'absoluta impunitat. El cas d'Emilio Hellín és només una evidència més del cercle de complicitats i impunitat entre el Règim sorgit de la Transició i els assassins dels lluitadors obrers i populars.
Recordem les paraules que els seus companys i companyes del PST van pronunciar al seu funeral: "Yolanda era jove, era dona i era basca, tenia tres raons per a lluitar. Si com a dona tenia el dret inalienable a combatre pel seu alliberament, si com a basca tenia el dret a combatre per la sobirania nacional d'Euskadi i si com a jove tenia el dret a lluitar per les reivindicacions de la joventut: tot això ho va englobar en una sola batalla pel socialisme, per la revolució, per un partit revolucionari".
Fonts:
https://www.eldiario.es/politica/yolanda-gonzalez-asesinato-cruel-transicion_129_10887223.html
El 2017, Irene Vigil Noguerol, la filla de María del Mar Noguerol, companya de militància amb la qual Yolanda González i el seu nuvi compartien pis a Madrid, va escriure un sentit relat, "Mentre tu existeixis", en la seva memòria:
"Aquest hivern Lidia li havia portat terrines de compotes i melmelades. I també li havia regalat un preciós jersei, un jersei que portava la nit que la van assassinar. La meva mare i ella eren companyes de pis en aquella època.
Afortunadament, la mare va arribar tard a casa aquella nit, potser si no fos per aquesta casualitat l'haurien matat també.
No t'he pogut conèixer mai, però el teu nom i la teva història han estat sempre molt presents a casa meva. No vaig arribar a conèixer-te mai perquè uns fills de puta et van matar aquella nit de febrer. Tenies més o menys la meva edat. No he pogut conèixer-te, però crec que m'entens si et dic que t'estimo, que t'admiro, que jo també et recordo. Sé que estàs viva en molts cors, que existeixes en cadascuna de les persones que desitgem un món millor.
Estiguis on estiguis, en el meu cor o en qualsevol altre, en la meva memòria i en la de tots els que et van conèixer, gràcies. Tu ens dones forces per a continuar lluitant. La llibertat és un dret civil i social. La vida és un dret. La memòria dels qui han mort defensant la justícia i la bondat, també".
MARÍA JOSÉ BRAVO DEL VALLE. 7/5/1980.
A María José la van abordar membres del Batallón Vasco Español quan es trobava a les rodalies de la caserna militar de Loiola al costat del seu nuvi, Francisco Javier Rueda Alonso, al qual van colpejar fins a deixar-li sense sentit, i que va morir vuit anys després a conseqüència de les greus ferides que va sofrir.
A ella la van portar a un lloc més allunyat, a un descampat pròxim a la zona de Zorroaga, on la van violar i li van destrossar el cap a cops. El seu cos va ser trobat l'endemà, nu de la cintura cap avall. Tenia 16 anys.
En una trucada al periòdic basc Egin, l'autodenominat Batallón Vasco Español es va responsabilitzar de la violació i l'assassinat de la jove María José Bravo, la tarda del dissabte.
Fonts de l'esmentat diari van assenyalar que el comunicant va dir: "Hemos matado a María José por ser confidente de ETA. Por lo ocurrido en Fuenterrabía (atentado mortal contra un guardia civil) añadió, mataremos a otras dos chicas vascas".
La família assegura que ni ella ni ningú de la seva quadrilla "estaven ficats en res", segons recull el diari Notícies de Guipúscoa.
No molta gent recorda o sap l'ocorregut aquell dia de 1980 i a la seva neboda li sembla bé "que es doni visibilitat" a l'assassinat de la seva tia, i també "a altres tants casos que la gent no coneix".
Ha destacat que la seva família va intentar que s'investigués el crim, però "el Govern Civil es va desfer de totes les proves". "No es va poder investigar res, les proves van desaparèixer, va desaparèixer la roba, va desaparèixer tot, què pots investigar llavors. No es va poder fer res", ha destacat.
Malgrat el temps transcorregut, Zuriñe, que era un bebè el 1980, assegura que en la seva família segueix molt present l'assassinat de María José.
"Òbviament, no em recordo d'ella, però he viscut el dolor de la família. L'aita quan parla d'ella se li canvia el gest de la cara, era la seva germana petita. Jo tinc una nena de 14 anys i si li passa una cosa així em moro. És molt dur, no és només que la matessin, és tot. Era una nena", ha manifestat.
Font:
MARÍA CONTRERAS GABARRI. 23/7/1980.
El vint-i-tres de juliol de 1980, un artefacte explosiu deixat en unes escombraries prop d'una guarderia propietat d'un militant de Herri Batasuna en la plaça de Amézola a Bilbo va assassinar a la jove María Contreras de disset anys i al seu germà Antonio Contreras d'onze anys.
María estava embarassada de nou mesos i el fetus va sortir disparat per la força de l'explosió. Els serveis mèdics no van poder fer res per salvar-lo. L'endemà de l'atemptat, Triple A va reivindicar l'acció trucant a la seu de Deia a Bilbo, però sense aportar pràcticament cap dada. Dos dies més tard, el Batallón Vasco Español va trucar al diari Deia per a reivindicar l'atemptat amb les següents paraules: «Respecto al atentado cometido en Bilbo, afirmamos que la bomba había sido colocada en la ventana de la ikastola de HB. Pedimos perdón a los familiares de las víctimas. Viva España. Comando Ramón Ledo Taboada». Malgrat que el Batallón Vasco Español va reconèixer el seu paper i quin era el seu objectiu, la guarderia del membre de Herri Batasuna, el Ministeri de l'Interior no ha reconegut ni indemnitzat a cap de les víctimes. Ningú va ser jutjat per l'acció.
Sabem que dos quilos de goma-2 van ser els causants de les seves morts, però les mans que els van manipular i van col·locar han quedat impunement ignorades. Al seu enterrament no va haver-hi gaire representació política, excepte la d'un regidor de HB de l'ajuntament de Bilbo i diversos membres de l'executiva del PSOE d'Euskadi, que acompanyaven a Juan de Dios Ramírez de Heredia, que en aquells dies era diputat en les Corts.c
Fonts:
https://revistas.uned.es/index.php/ETFV/article/view/37811/28198
https://adonay55.blogspot.com/2017/07/las-victimas-gitanas-del-terrorismo-de.html
ESPERANZA ARANA LÓPEZ. 14/11/1980.
Mercenaris feixistes van metrallar a Caracas al matrimoni eibartarra, resident des de feia quatre anys a Veneçuela, a Joaquín Alfonso Etxeberria, de 31 anys, i a la seva esposa, Esperanza Arana López, de 39, tots dos d'Eibar i residents a Veneçuela des de 1976.
L'assassinat va ser comès per dos individus que van penetrar a primeres hores del matí a l'apartament on habitava el matrimoni i li van disparar amb una metralladora i una pistola. La parella vivia en una zona residencial de la capital veneçolana.
Joaquín Alfonso Echeverría presidia un Comitè d'ajuda a lxs Presos Polítics i exiliats, i va organitzar la visita que van fer a Veneçuela dirigents de HB, durant la campanya electoral al Parlament de Gasteiz de 1980.
Membres de la mesa nacional de Batasuna van qualificar l'assassinat a Caracas d'obra dels 'serveis paral·lels espanyols'. "No era la primera vegada que havien rebut amenaces o intents d'atemptats", i van relacionar la seva mort amb les activitats de la policia de l'ambaixada d'Espanya a Caracas. El policia espanyol ultradretà (àlies, Billy el Niño), estava destinat a l'ambaixada d'Espanya a Veneçuela. Tots els indicis apuntaven al terrorisme d'Estat que per aquests temps deia dir-se «Batallón Vasco Español» i que molt aviat canviaria el seu cognom pels «Grupos Armados de Liberación» (GAL).
L'ambaixada espanyola a Caracas va fer públic un comunicat sorprenent: (...) «És absolutament i totalment fals que els serveis policials espanyols tinguin alguna cosa a veure amb tan execrable crim». Va afegir: «És completament fals que Euskadi estigui en guerra amb l'Estat espanyol, del qual forma part essencial». Excusatio non petita, accusatio manifesta.
Fonts:
https://sareantifaxista.blogspot.com/2012/11/32-urte-esperanza-arana-eta-jokin.html
https://rebelion.org/un-impune-crimen-entre-espana-y-venezuela/
MARÍA ASENSIO MORALES. 23/3/1981
El 4 de març de 1981, en un humil barri de la localitat d'Almeria Huércal-Overa, els veïns surten als carrers del poble per protegir la seva aigua, tan necessària per regar els seus cultius de cítrics, pilar de l'economia local. Els seus tarongers i llimoners estan amenaçats per la intenció de l'empresa Explotacions Agrícoles Cuevas de Almanzora d'extreure l'aigua dels pous de la zona per a les seves explotacions.
La veïna Mari Carmen Parra narra així com va començar la jornada de protesta: "»Ens vam posar d'acord quan tornàvem a Overa, després de la reunió de Sant Antoni. Coincidim que el millor era que fóssim les dones i els nens a interceptar l'arribada dels camions, amb només la nostra presència. Pensàvem que, si anaven els homes, la Guàrdia Civil els pegaria. A nosaltres, no. Per això ens aixequem a les sis del matí i anem fins al camí. Al principi érem poques. L'únic Guàrdia Civil que va aparèixer va ser el capità, muntat en el seu cotxe particular, juntament amb el xòfer. Va baixar del vehicle i ens va preguntar: Ja són aquí?. Sí, ja som aquí, contestem. Llavors, ell va tornar a pujar al cotxe i se'n va anar. Era nit fosca. Feia fred. Algunes dones portaven una toqueta damunt de les espatlles. Vam encendre un foc i vam estar fent broma. Esperem. Alguns homes es van acostar fins on estàvem nosaltres".
Unes vuitanta dones van bloquejar la carretera per a impedir l'entrada dels camions que transportaven les canonades per a l'extracció del líquid i preuat element, però els camions no venen sols, venen escortats per la Guardia Civil, enviada pel governador civil d'Almeria, José María Bances Álvarez, per a posar fi a les protestes. Poc li importa a la Guardia Civil que siguin dones i nens els que s'oposen al pas dels camions, i carreguen amb contundència per a dissoldre la concentració pacífica, colpegen amb les seves porres amb fúria, disparen pots de fum i pilotes de goma. Segons tots els testimoniatges de les participants en la protesta, va ser l'impacte d'una d'aquestes pilotes de goma, disparada a curta distància, la que va fracturar el crani a María Asensio Morales, "li va obrir el cap com una magrana". María tenia 32 anys i dos fills petits.
Una altra vegada escoltem el relat de Mari Carmen Parra: "«Vam veure des de lluny que venia el camió, custodiat per les forces de la Guàrdia Civil. A peu. Avançava a poc a poc. Vaig començar a cridar: 'Que venen, que venen!'. Una dona va cridar: Tots els homes quedeu-vos enrere'. Recordo, com si fos ara, que elles es van posar a cantar totes juntes: 'Overa unida, jamás será vencida'. Ho van cantar només una vegada. Quan començaven de nou, es van quedar a mitja frase. Un tret, com una bengala, es va aixecar cap al cel. Després van disparar. Se sentien les veus de foc, foc.!.. i avanceu, endavant!... M'havia quedat enmig de les 80 dones. Estava molt a prop d'ella. Vestia pantalons i un jersei fosc. La vaig reconèixer perquè els seus cabells eren rossos. De sobte, va fer un salt en l'aire. Va girar, com giren els protagonistes de les pel·lícules de vaquers, quan són travessats per una bala. Tot estava ple de fum dels gasos. No se sentia una altra cosa que els trets de les bales de goma i els crits de les dones. Vaig pensar que s'havia desmaiat, em vaig agenollar al costat d'ella, li vaig prendre el cap i llavors em vaig adonar que tenia el cap obert com una magrana. Estava dessagnant-se. Des del marge del camí un guàrdia civil m'apuntava amb l'arma. Em va dir que deixés anar la María. Volia endur-me-la. Vaig començar a cridar: Anem-nos-en, que ens maten a tots!".
La versió oficial, difosa pels mitjans afins al govern com La Voz de Almeria, va dir que María Asensio va caure a terra i es va colpejar accidentalment amb una pedra, durant la repressió de la manifestació, mentre que l'informe del centre sanitari on va ingressar atribuïa sens dubte les seves lesions a un fort impacte rebut a escassos metres.
"Comencem a córrer i ells van avançar. El camió es va posar en moviment i va continuar el seu camí. A poc a poc. Van continuar disparant, tot i que estàvem ja a l'interior del poble. A ella se la van emportar a l'Hospital de Huércal-Overa. Després a Múrcia. Va morir 19 dies més tard. Aquell matí van instal·lar els tubs i van posar en marxa la bomba. Durant tot el dia la Guardia Civil va estar recollint els casquets de bala i les pilotes de goma del terra. Encara ara, de tant en tant, entre els tarongers trobem algunes d'aquelles bales. Tot va passar en menys de 10 minuts".
La Guardia Civil es va reafirmar en la seva versió, segons la qual, la dona va morir accidentalment, en caure's a terra i colpejar-dr el cap contra una peça metàl·lica, "possiblement una arada", segons la nota signada pel responsable de la Comandància d'Almeria, el tinent coronel Carlos Castillo Quero. El tinent coronel Castillo Quero saltaria dos mesos després a l'actualitat com a responsable dels assassinats dels joves Luis Montero, Luis Cobo i Juan Mañas, tristament protagonistes del Cas Almería.
La causa va ser ràpidament arxivada, però el marit de la víctima, Baltasar Venancio Sánchez Alarcón, de 37 anys, venedor de fruites ambulant, va presentar un recurs, reclamant el processament del capità del guàrdia civil, Antonio Torrado Reyes, que manava a les forces antidisturbis, i que finalment va ser citat el 16 de gener de 1984 pel jutge d'instrucció de Huércal-Overa, que també va citar a altres sis guàrdies civils que van participar en la repressió de la concentració de les veïnes que defensaven el seu dret a l'aigua.
També va ser citat a declarar l'advocat Darío Fernández Álvarez, que defensava els interessos de l'empresa que pretenia apropiar-se de l'aigua d'Overa, i que, curiosament, mesos després va assumir l'acusació particular en nom de les famílies de les víctimes del Cas Almería.
L'informe forense assenyalava: "Ni una bala produeix lesions tan intenses, com les aquí estudiades, utilitzant un lèxic poc científic, però expressiu, és com si li hagués explotat una granada", malgrat això el fiscal va demanar el sobreseïment i arxivament de la causa.
Va ser un altre dels crims que van quedar impunes en la Transició sagnant.
Font:
https://nuevarevolucion.es/maria-asensio-morales-asesinada-por-defender-el-derecho-al-agua/
MARIA ANGELES BARANDIARAN LARRAÑAGA. 16/10/1982.
El 16 d'octubre de 1982, Gasteiz va ser l'escenari d'un de tants capítols en la llarga història repressiva de les Forces de Seguretat de l'Estat a Euskal Herria. Les víctimes: Victoriano Agiriano Kortazar i María Angeles Barandiaran Larrañaga, matrimoni domiciliat en Bergara (Guipúscoa), eren propietaris d'una agència de transports i tenien cinc fills. El crim va ocórrer en Gamarra.
La versió oficial de la Policia Nacional diu que el 16 d'octubre, al voltant de les 21.30 hores, un vehicle Seat 127, matrícula de Sant Sebastià, no respecta els senyals d'un control de la Policia Nacional. Fonts policials explicaven als mitjans de comunicació que els dos ocupants van sofrir quatre impactes de bala, disparats amb un fusell Cetme, resultant morts a l'acte.
La resposta no es feia esperar. El 18 d'octubre, dilluns, una vaga general paralitzaria Bergara en una jornada històrica. HB, CAS, EMK i Gestores Pro-Amnistia la convocaven d'una banda. D'altra banda, EE-IPS també realitzava una convocatòria d'atur general de 24 hores.
El diari Egin titulava: «Atur generalitzat ahir en Bergara» (en referència al dilluns 18): «Feia molt de temps que no es registrava en la zona una vaga tan extensa». La vaga, que va començar amb assemblees de treballadors, va afectar a tots els sectors de la localitat guipuscoana. Estudiants de Bergara també es van sumar a la convocatòria, quan només havien transcorregut 48 hores de les morts de Victoriano Aguiriano Cortaza i María Angeles Barandiaran.
Al crit de «Policia Assassina» i «Herriak ez du barkatuko (el poble no perdonarà)», la manifestació de les 12.00 hores va congregar més de 3.000 persones. El dia anterior milers de persones ja s'havien manifestat en Bergara i en altres pobles de la zona.
En un principi es va obrir una via penal. Van dir als fills del matrimoni que, segons sembla, va haver-hi testimonis «però es degueren tirar enrere per amenaces». Aquella via penal es va arxivar i el cas es va quedar en el més absolut dels oblits. Anys després, van rebre «una miserable indemnització, una espècie d'almoina perquè calléssim».
Font:
https://halabedi.eus/es/bergara/
Altres dones assassinades a mans de les forces i cossos de seguretat de l’estat i de grups parapolicials, grups feixistes, van ser:
1976
María Gloria Pejenaute Pejenaute.
1978
Emilia Larrea Sáez de Adacia.
1979
Teodora Sánchez Ofretorio va morir el 29 de juny del 1979 als 77 anys a Errenteria (Guipúscoa) per l'atropellament d'un vehicle de la Policia que anava en direcció contrària durant una manifestació.
1980
Aquilina Fernández Crespo de 26 anys, morta a Alcobendas (Madrid) per impacte de bala l'11 de maig del 1980.
Aurelia Jiménez García de 30 anys, morta a Cortes (Navarra) per impacte de bala el 24 d'agost del 1980.
1981
María Luisa Jiménez Castro de 19 anys, morta a Las Palmas de Gran Canaria per impacte de bala el 2 de novembre de 1981.
Dediquem a totes aquestes dones el poema "Mai la meva", escrit el 1971 i recitat, per primera vegada en català, en presentar a la Maria del Mar Bonet en un recital de poesia i cançó al cinema Bahía de Vila-real, Castelló, l’any 1973.
La dona treballa!
Viu! Planta cara!
Pren la paraula!
Ets l’ama del camp
de la fàbrica i el teler,
del riu i de la mar.
Ets l’ama del raïm i del blat,
de la muntanya i de la vall,
del fruit del teu treball.
Dona, mai la meva.
Amiga, amant, companya,
que sols tu ets l’ama
del teu cos i la teva ànima.
Galeria fotogràfica:
